dimarts, 27 gener de 2015

I el compromís social? L'escola de pares i mares



Des de que era adolescent, que mai he pogut estar-m'hi de braços creuats davant tot allò que no m'agradava del món. D'una manera o un altra sempre he sentit la necessitat d'implicar-me en aquells grups que postulaven envers les causes que jo creia importants . Asseguro que això és el que més ha enriquit la meva vida gràcies a totes les grans persones, testimonis ferms, causes i projectes, experiències, compromisos que he conegut .

Aquests dos darrers anys però, han estat de força sequera i decepcions ,algunes lo suficientment grans (afegides a la circumstància de la malaltia i el seu gran toc de realisme) com per a qüestionar-me seriosament si continuava valent la pena  comprometre'm en res, malgrat hi veiés que podia ser important  . I no només  per si els projectes eren o no reeixits , si no per les persones que hi havia al darrera o al davant i la manca de sintonia . Un altre dia ja ho explicaré ... potser quan em passi del tot la tristesa perquè hi ha hagut gent que m'he estimat molt.




Però ara fa uns dies que estic volant. No és que hagi decidit anar-me'n al Carib o estigui sobrevolant l'Amazònia , que ja m'agradaria. Estic volant  en nuvolets de colors, més " happy flower" encara que la Heidi. Així,  tot lo "cursi" que pot arribar a sonar.  


Trobava molt a faltar la trobada personal, bonica, de tu a tu, amb persones que es vulguin implicar en una causa comú, necessària, que ens afavoreixi a nivell personal i social, però  .... no únicament "anant per feina" si no compartint allò que és important per a nosaltres, escoltant-nos, saber que volem col·laborar juntes per un bé comú, però prioritzant la trobada ( ni que sigui virtual), i, per damunt de tot,  la persona  i l'amistat. Que tinguem el regust de " m'importa el projecte comú però també m'importes tu, i t' ho demostro"



I màgicament quan les persones ens trobem en sintonia tot va fluint , no?


Imatge d'en Joan Turú
Ja fa molt de temps que tenia el somni de crear una escola de pares i mares centrada en l'educació en valors . Perquè ? doncs per vàries raons : veig que al meu voltant , i en mi mateixa evidentment, hi ha diferents inquietuds al voltant de la criança i l'educació dels infants . També feia temps que en parlava a l'escola i a l'AMPA, però no sentia que fos el moment per vàries raons. Vaig voler engegar-ho a principis de curs, però a l'estar tan xungueta ho vaig deixar còrrer. A més no volia tenir la sensació de trobar-m'hi sola , perquè és quelcom que no tindria sentit en un projecte així, ni la  d'anar arrossegant o estirant a la gent, cosa que no m'agrada gens.

Al trobar-me més bé, m'ho vaig tornar a plantejar, sobretot perquè veia a l'escola pares i mares que, amb la seva manera de fer, també podien estar interessats en quelcom així. Es va afegir que algunes mares amigues, i la mateixa directora, m'havien parlat d'alguns conflictes que s'estaven donant a l'escola, tipus bulling, i jo penso que això és inadmissible. I vaig anar dient, preguntant .....




Imatge d'en Joan Turú
Aquest Nadal, a més a més el dia de Reis , vaig tenir la primera trobada amb una mare encantadora per parlar del tema: també li engresca la proposta  i és una persona molt, molt vàlida i coherent, a banda de dolça i acollidora. Vaig arribar a casa volant  en el primer nuvolet de colors jeje.
Aquests darrers dies he anat quedant amb més  gent, en plan " fer un cafetet" . Mares a les que els hi he proposat de " tu a tu", escollides arrel del que he pogut veure en la manera tan deliciosa que tracten als seus fills i filles. Totes elles m'han dit que sí. Més nuvolets. En concret ja som 11 famílies en el grup "promotor".

Així doncs neix un brot . totes coincidim en el mateix, aquest projecte ha de servir per aprofundir en  l'educació en valors : el respecte, el diàleg, la igualtat, l'amor incondicional, la convivència pacífica.... i potenciar-ho a tota l'escola, arribar a tothom i que, en aquells casos en que hi ha infants que pateixen, puguem donar una mica de llum . Ens importa més això que qualsevol altre aprenentatge.



També vol servir per potenciar les relacions entre nosaltres de manera positiva i constructiva , ajudar-nos a obrir el ulls davant les dificultats, a reflexionar i saber com podem afrontar-les el millor possible i tot amb l'objectiu de ser més feliços , nosaltres, els nostres fills i filles i tota la comunitat educativa . Sembrant llavors de futur, acompanyant en el seu creixement personetes amb ulls i cors ben oberts per a construir un entorn millor per a tothom.

No se cap a on anirà ... però només pel viscut aquests dies, ja ha valgut la pena engegar-ho.


Imatge d'en Joan Turú





Imatge d'en Joan Turú
En fi, van sorgint moltes idees , però sobretot el que és més important per a mi: una manera molt clara de voler tirar-ho endavant : des de l'amistat i les relacions personals positives  . Tenint clars els objectius que volem aconseguir, però sempre tenint les ganes de preguntar-li a l'altre. com estàs? i dedicant un temps, per petit que sigui, a escoltar i compartir plegats . Perquè si no ens importem com a persones , úniques i irrepetibles,  i ens ho demostrem, no hi ha projecte social que valgui. No cal que siguem els millors amics, evidentment, simplement  saber que , aquells que col·laborem per tirar-ho endavant som persones amb un cor que vol i necessita compartir.





Ja us aniré explicant més coses. I tant que ho faré, no us en escapareu , jeje. De moment ja estem fent una biblioteca de l'AMPA amb préstec de llibres sobre educació en valors i jo estic muntant un web que anirem donant forma entre tots i totes .  Quan el tinguem consensuat penjaré el link : hi podreu trobar vídeos, llibres, articles, propostes, totes sobre educació respectuosa i en valors.

També us volia demanar ajuda : en sabeu d'alguna experiència reeixida o no? ( de tot es pot aprendre). Que ens proposaríeu? alguna idea ?


Ara us deixo, que és tard i ja no arribo al conte familiar , però sí a fer abraçades d'anar a dormir ....

Imatge d'en Joan Turú

PD: podreu trobar més imatges d'aquest genial i compromès artista a: http://joanturu.blogspot.com.es/
Passegeu-vos-hi. Us encantarà


Bona nit ... de colors !







dissabte, 17 gener de 2015

Excursió recomanada : la Cova del tabac, La Noguera



Aquest desembre vam fer una excursió que ens va agradar molt i que ben segur repetirem . Vam anar des de la presa de Camarasa fins a la Cova del tabac, a la comarca de la Noguera. Té un recorregut d'uns 4 kms i un desnivell de 300mts, assumible però amb indrets que cal estar una mica "al tanto "si anem amb nens petits . Ara us ho expliquem .

Aquí podeu trobar específicament com arribar fins al lloc exacte de sortida, a la presa de Camarasa , des d'on comença el camí, que no té pèrdua, ja que està molt marcat. 

Deixem el cotxe i comencem l'aventura !!




Com sempre anem aturant-nos a descobrir els petits detalls que ens ofereix la natura i del que tenim molt a aprendre !!  En aquest cas els bolets que en diem  pets de llop", que a l' apretar-los fan un pet certament i trauen de dins un polsim, les llavors que s'aniran escampant per tot arreu gràcies als animals que els xafin . 




L'entorn, com sempre, preciós, els voltors, novament, ens acompanyen.
Pas a pas, anem fent el petit cim .





Això sí, comencem a trobar reptes: per poder pujar bé hi ha escales, cadenes ... El David en quant ho ha vist ha dit: jo sol, jo sol !! Endavant doncs !!!






La veritat és que és força valent i prudent, però per si un cas, estem apropet , per si cal un cop de mà... Intentem reforçar la seguretat que té en ell mateix , però demostrant que estem a l'aguait i que pot confiar en que l'ajudarem si cal.





Un darrer esforç, que gairebé estem acabant !!! Decebut ens deia : i no hi ha més cadenes ? . Ell encantat de la vida amb l'aventura. 




Conforme anem pujant el paisatge és més maco .... un plaer pels sentits .

Quines vistes oi?


Més escales i ..... ja es veu la cova !! En un hora i mitja hem arribat, està prou bé.





Què ens diuen de la Cova del tabac? Perquè es diu així? Estava habitada ?

És una cavitat de 180 mets de fondària ,reconeguda com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. En temps prehistòrics havia estat habitada i s'havien trobat pintures rupestres fins i tot , molt deteriorades a hores d'ara, sobretot pels graffitis que determinades persones sense massa consciència han anat posant a les parets de la cova . Aquí trobareu més informació . Quan el David va veure els graffitis va dir " Molt malament " .





Anem amb lots, però no il·luminen gaire bé, a més a més ens hem descuidat els frontals , però sí hem portat una lleteta amb xocolata ben calenta i cafè amb llet pels papis.





Descobrim formes, colors , textures ... totes noves i plenes de " misteri": com s'han fet ? Doncs amb una lenta, molt lenta barreja de temps, aigua, minerals ....




Hem trobat també petites gotes d'aigua caient d'estalactites en formació, que bé poder-ho veure de tant a prop !!! Un moment per a la contemplació en silenci .... 





Les fots a dins la cova no ens han quedat gens bé, així que us en copio unes quantes que he trobat a la xarxa:


Una explicació molt interessant sobre les seves cúpules i les concavitats semiesfèriques . Que bé trobar tanta gent que en sap i comparteix els seus coneixements per la xarxa ! Per que jo ni idea...








La cova








Oi que és xula ? llàstima que a dins no ens hi veiéssim gaire ...



Al cap d'una estona, comença a fer fred i llavors decidim tornar a baixar.... El David content de retrobar les escales, les cadenes ... era jo la que no estava tan segura de mi mateixa ni en la força de les meves mans per a baixar .... ja em veia als bombers fent mans i mànigues per a rescatar-me jeje.





Ens aturem a contemplar de prop la presa ....


gaudir del bosc .... i aprendre sobre les arrels i els arbres .....




Una excursió que us recomanen !!!!!

Bon cap de setmana a tothom !!!




dimecres, 7 gener de 2015

Arbre de Nadal, 2014



Tot i que no sóc massa de decoracions nadalenques , volia posar un arbre original de Nadal : reciclat, fet amb coses naturals ... com els que ja havíem tingut. Però aquest any no tenia esma per fer els penjolls de l'arbre de Nadal , com si havia fet d'altres anys , la raó? el dolor de les mans . Bé , doncs a buscar alternatives a cosir, tallar , enganxar ....

Vaig trobar una idea que em va agradar molt a Pinterest , vaig recuperar  uns quants abaloris que ja tenia guardats, i . sí, ho confesso : me'n vaig anar cap a la botiga dels xinos, a darrer moment , per a comprar-ne uns quants .... El dia abans havíem estat tota la família tallant unes branques d'uns arbres que necessitaven una bona esporgada , així que tots hi guanyàvem.


I així ens ha quedat ( probablement fins demà, que el recollirem ...).

Vam tallar les branques en diferents mides , intentant fer la forma d'un avet. Les branques van unides entre sí per fil de pescar , aquesta part em va costar força de fer , ja es nota, que estan totes tortes jeje. Vaig assegurar les nusos fets al el fil amb una goteta de cola calenta , perquè probablement s'haguessin desfet amb el pes de les branques. 
Els penjolls com veieu força diferents , alguns de naturals , d'altres que no, uns fets a mà, els altres industrials del tot ... 




I així sense les llumetes i amb flash .





La idea original la vaig traure d' aquí, que xulo, oi? 


http://vi.sualize.us/creative_diy_idea_craft_christmas_tree_picture_CuNB.html


I d'altres que també em van agradar molt, potser per un altre any .


http://www.gleamitup.com/12-alternative-diy-christmas-trees/


http://www.gleamitup.com/12-alternative-diy-christmas-trees/


I aquí uns quants que també m'agraden, trobo que s'hi adiuen amb el meu "estil" , tots DIY ( do it yourself:  fes-ho tu mateix)  però molt senzills . Tota una font d'inspiració .


http://www.pinterest.com/pin/19069998398151543/


I vosaltres ? en vau posar d'arbre de Nadal ?


Bon inici de tot, després de les vacances !!!


divendres, 2 gener de 2015

MOLTES GRÀCIES !!!!



Primer de tot : moltes, moltes , moltes gràcies a tots i totes les que heu escrit unes paraules de suport en la darrera entrada i a les que us heu adreçat a mi via mail.





Totes i cadascuna d'elles m'han emocionat i  han estat petites abraçades que he rebut de tot cor .

Fa unes setmanes que em trobo millor . El dolor continua, no fos cas que marxés i el trobés a faltar, deu pensar ell... però força més suportable i menys agressiu . Sembla que dura així i per tant, adéu (espero) al mega brot tan xungillo que em va agafar fa uns mesos.

Tinc moltes ganes de tornar a compartir des d' aquí algun dels moments de la nostra vida : activitats, experiències, reflexions, decisions, projectes a tirar endavant, il·lusions, col·laboracions ...

El David està maquíssim, feliç, gran , valent , és una personeta noble i sensible, que cada dia ens fa aprendre un munt i ens fa voler ser més bones persones. 
Alhora volem intentar seguir canviant el món , per a que aquest sigui una mica més just i solidari, sobretot en aquest moment tan apassionant que vivim a Catalunya , i com a creients, dins també la nostra Església, amb la qual ens hem compromès també una mica més.

En fi, que hem tornat amb mooooooooooooooooooooooltes ganes de retrobar-vos .

Comparteixo un poema d' Eduardo Galeano , que ja sabeu en sóc una incondicional . La primera vegada que el vaig llegir no em va dir massa , però fa uns dies, en tornar-ho a fer, va ser com si jo mateixa pogués fer meves cadascuna de les seves paraules:






Una abraçada virtual i tots els nostres millors desitjos per l'any que tot just acaba de començar !!!






dilluns, 15 setembre de 2014

Dolor i tendresa de matinada : la malaltia



Fa 4 anys que em van diagnosticar la malaltia, una artritis reumatoide en un grau sever . Una malaltia autoinmune, sense cura, però que es pot intentar que vagi més lenta.   Des de llavors el dolor m'acompanya sempre , més o menys intens. Pel que fa al dia a dia no puc obrir una ampolla, tallar una llesca de pa, pelar una patata , posar-li les sabates al David, escriure més de breus minuts en bolígraf .. el dolor m'ho impedeix .Anar en bici és una petita tortura per les meves mans, braços, espatlles , tot i que me'n deleixo per sortir a fer passejades amb el papa i el David. Molts dies jo m'he de quedar a casa mentre ells dos surten, o bé van al teatre, al parc, a fer qualsevol activitat. No vull que la malaltia ens condicioni a tots , no té cap sentit . 


A finals d'agost vaig tenir un brot molt fort , feia temps que no em passava. Durant el dia ja anava sentint el dolor a totes les articulacions, com a prevenció, al vespre vaig doblar la meva medicació habitual. Malgrat això el dolor es va disparar . La sensació és intensa, sembla que tingui claus roents en les mans, en els dits, els colzes, els genolls i turmells. Un dolor que crema , que em diu que es destrueix la pròpia articulació. S'irradia a tot el cos, a la pell, als músculs, com si tingués milers de petits vidres clavats en ells. Fa mal al respirar, en repòs i en moviment. Només hi ha dolor.
La medicació pal·lia en ocasions, però també porta les nàusees i vòmits, i més cansament encara  .







I va arribar la nit ,  l' anar a dormir , i com d'altres , en les que ningú no em pot ni tocar. Les nits que habitualment estan plenes d'abraçades i jocs i el dolor és suportable . Les abraçades i carícies hi són , però expressades en paraules. El David ho sap , ho accepta malgrat no entén que la mama tingui una pupa que no es veu. És que ni jo ho entenc. Llavors , em desplaço al llit del David, al tocar del nostre, per a evitar qualsevol contacte, però  és que fins i tot el llençol sobre la pell és dolorós .  
Les nits així es fan llargues , tot i que són moltes les que no puc dormir per aquest motiu  , però aquella era de les més doloroses . Tant n'era que notava com les llàgrimes m'anaven sortint sense que res hi pogués fer : de dolor, de tristesa, d'impotència ... 

Pensava, com sempre penso, que sóc afortunada per viure en una part del món en que m'han pogut diagnosticar, em podem tractar , pal·liar el dolor.  Sempre em ve al cap la mateixa imatge, com a símbol de totes aquelles persones, milers i milers , que no poden tenir el que jo sí tinc: de la meva segona estada a l'India , a Tebongree , en la selva, al 2001 . Una dona en la seva cabana de bambú, estirada a terra , plena de dolor. Una zona sense metges, sense assistència sanitària de cap tipus,sense hospitals ni clíniques . Només xamans que evidentment no poden guarir ni pal·liar un mal com el seu  i que  a més es manifestaven en contra , condicionant els malalts, de la petita assistència que les missioneres podien donar, com una mica de paracetamol, o sèrum per casos de deshidratació. Aquella dona amb la que vam estar compartint una estona, que es va incorporar breus minuts per acollir-nos amb un somriure, que no és ni conscient dels seus drets ni de que existeixen els mitjans necessaris per a pal·liar el seu dolor, per a guarir malalties i per a prevenir-les, ella és per a mi un referent. Maleïts governants que giren la seva mirada davant d' ella . i de tant patiment arreu del món. 


Però aquella nit el dolor ho ocupava tot , perquè era tan intens que no podia ni sentir els meus propis pensaments. I no ha estat l'única ni serà la darrera., això ja ho se.

Durant la nit però també hi va haver un brot de tendresa: el David, ben adormit va començar a riure , tot recordant ,segurament , quelcom divertit que havia viscut . La foscor es va omplir de les seves riallades i em van fer somriure . 
Unes hores després,encara dormit, va cridar: mama, mama . Li vaig contestar suaument , sabent que, per qualsevol cosa se'n hauria de fer càrrec el Ramon. Què David ? Mama, t'estimo molt, moltíssim. Paraules amb les que ens en anem a dormir i ens aixequem cada dia .  Jo també t'estimo molt David, la seva resposta : gràcies mama. Paraules de tendresa, com un senyal de tot el que és important en la meva vida . 


Obra "Tendresa" de l'increïble i entranyable
company Amadeu Bonet i Boldú


Els dies posteriors tampoc no han estat  fàcils. La malaltia va avançant , cada vegada em costa més tancar les mans i veig com no puc mantenir els braços  estirats i rectes  ja que em fan mal . Tot  això condiciona la meva vida, els meus projectes, les meves relacions, activitats , tot allò en el que m'agradaria implicar-me i se que potser en un futur no podré.  Vaig haver de deixar la carrera de psicologia a la  UOC , farà un any i mig, pels brots de dolor que no em permetien estudiar, ja que moltes vegades el mateix agafar el ratolí de l'ordinador em fa mal, a banda de la pèrdua progressiva de visió associada a la malaltia. . El Ramon va haver de canviar el seu horari per portar el David a cole al matí, ja que hi ha molts cops que a primera hora no puc ni caminar, un cop aixecada del llit.

Em van dir que hauria de tornar a aprendre  a escriure, a obrir ampolles, a moure les meves mans i resta d'articulacions  per pal·liar l'efecte de la malaltia. . Segurament ja ha arribat el moment de la teràpia ocupacional com a prevenció i tractaments més agressius en la medicació. .



Però continuo volent omplir la meva vida de sentit, per a mi, per la meva família, pels meus ideals, pels altres .... 


I avui, després de tot aquest temps, ho comparteixo aquí, perquè també forma part de la meva vida, Perquè el brot de l'altre dia potser va ser un toc d'atenció en prendre més mesures i més consciència.

Perquè no vull sentir que amago res ni que demano compassió. De manera transparent, com vull que sigui aquest bloc, perquè els bons moments es comparteixen i la resta també, encara que he trigat en fer-ho , perquè que  alguns de vosaltres ja formeu part del petit cercle creat , del misteri de les relacions humanes que es donen en el món virtual i que mai m'hagués pensat que jo les podria viure així.



El dolor hi és, però se que hi ha un munt de coses positives en la meva vida : persones, sobretot el Ramon i el David, projectes, activitats, ... que em fan voler tenir una actitud de resiliència i tirar endavant, això sí, acceptant la situació, començant per explicar-ho aquí , potser fins i tot com una petita teràpia.
I també tot pensant en aquelles persones com les que vaig trobar a l'I ndia i a Guatemala, en tantes i tantes realitats del món que no tenen el que aquí tenim per l' egoisme d'uns quants ,per elles ,  cal continuar lluitant.  Com diu en Llach , " per això , malgrat la boira , cal caminar". I perquè tinc dret a queixar-me del dolor ( com diu un gran amic meu, quan algú et dóna un cop de peu , tens dret a la pataleta) , però de res més, ja que tinc el que necessito. 



Una abraçada a tothom ( això sí, avui fluixeta )



divendres, 12 setembre de 2014

Nosaltres també hi érem!





En concret, tal i com vam explicar aquí , recolzant el Procés Constituent : volem un país independent sí, però basat en la justícia social i la igualtat de drets i oportunitats.

A l'igual que vaig fer l'any passat, novament: Gràcies !!!


Per la manifestació respectuosa, pacífica i festiva, però reivindicativa d'una part del poble català. 
Em sento i em sentiré sempre  orgullosa del nostre petit gran país i d'una ciutadania que , per sobre de tot, creu en la lliure expressió , el respecte cap als altres i el desig de democràcia .

Cap insult, cap aldarull, cap mena de violència .. ni de part d'uns ni dels altres.
Festa, complicitat , sentiment de pertinença  , somriures de satisfacció malgrat les hores al sol i el cansament, mirades d'orgull de pertànyer a un poble que es manifesta en pau  ...


Avui em quedo amb una de les meves cançons preferides, de fet, des de fa anys és el to de trucada del meu mòbil ( malgrat no l'utilitzo gaire, tot s'ha de dir ...)  :


Que no s'apagui la llum

de Feliu Ventura , cantada amb Lluís Llach. 





Gràcies a tots i totes !!!





dimecres, 10 setembre de 2014

Coves, cascades, castells, cales ....



I un altra paraula que comença per "C" : Castellò i les terres de l'Ebre. . És d'on acabem de tornar, tot just fa unes hores. 


Us fem un petit recorregut per llocs on hem estat i que us recomanem :

Primer de tot , de camí cap allà: Les Coves de Benifallet: molt bé !!!! No us podem ensenyar fotos perquè està prohibit fer-ne , però podeu admirar-les al seu web i aquí . Valen la pena !!!  A més a més  la guia ens ho va explicar tot molt bé, érem només dues famílies amb nens petits: estalactites, estalagmites, extravagàncies, banderes .... El David no ha deixat de preguntar, mirar... no es podia tocar res i tots hem estat el màxim de respectuosos .

 Preciós !!!  

Coves de Benifallet



No podem entendre les nostres vacances sense la natura i si és possible, la tranquil·litat, així què el primer lloc que vam voler visitar, tot i que ens agafava una mica lluny va ser la cascada més alta d'Espanya , El Salto de la Novia o cascada del Brazal , al municipi de Navajas. 60 metres de caiguda d'aigua .







Remullades i petits gorgs ...







El papa ha estat l'home més feliç del món remullant-se sota la cascada .... la veritat és que impressiona .



 Al David també li ha encantat...




Estona de relax, de cuidar-nos , de gaudir de l'entorn i les seves possibilitats ...








Un altre indret : La Serra d'Irta. , situada entre Alcalà de Xivert, Sta. Margarida de Polpis i Penyíscola.
N'esperàvem més, tot s'ha de dir que passen per una època de força sequera i això fa que el paisatge sigui pobre i sense gaire ombra. D'altra banda ho hem trobat poc cuidat . Srs i Sres de la Generalitat valenciana : no hagués estat millor dedicar els diners públics a rehabilitar-la i acondicionar-la per a que la gent la pugui conèixer i gaudir, tot fent-la realment un espai protegit i ben cuidat? En comptes, per exemple, del famós  aeroport que de res ha servit?



Fugint de les platges de Penyíscola plenes de gent  , hem trobat un regal: una petita cala de còdols només  a nosaltres !! Aquesta sí és l'experiència de platja i mar que volem .




Dins el cercle, els meus homes nedant  a l'aventura ...




Tot i els núvols. hem pogut gaudir de la posta de sol, i veure com s'anava fent fosquet ...


Han trobat un eriçó, del que novament hem pogut aprendre coses noves: com es mouen, com mengen ... També han trobat un ampolla amb un peixet a dins !! evidentment els hem alliberat a tots dos.





Seguint dues propostes de la Serra , hem pogut fer d'exploradors i descobridors, ja que  pel mig del bosc arribem a diferents castells que estan en runes i ben abandonats. Torno a fer la crida  la Generalitat i la Diputació Valenciana : que en fan  dels indrets senzills i carregats d'història per la gent de les rodalies ? 

Un matí vam descobrir el de Sta Margarida de Pulpis 



Un estona de camí, que se'ns va fer llarg per la calor i la xafogor que feia ...




I un altre el castell de Xivert, antiga fortalesa templària. 





Hem descobert més indrets que ja us explicarem, per no fer més llarga aquesta entrada.



S'acaben les vacances i comença de nou el curs ... ple de projectes nous que anirem compartint des d'aquest espai.


Que tingueu una bona , pacífica i reivindicativa Diada !!!!