Aquest curs va començar com a mestra a l'escola del David una noia que coneixia de fa molt de temps en tots aquells moviments " cristianillos" de joves , la Francis. Feia molts anys que no ens havíem vist, em va fer molta il·lusió retrobar-la allí.
Un dia, fa uns mesos, em va dir que havia començat un projecte nou en una parròquia que no era la seva. Aquesta funciona molt bé, amb una comunitat molt implicada en ella i en el barri i amb varis grups: esplai, joves, gent gran , etc, etc.
Em va comentar que havia vist que en un dels barris de Lleida, existia la necessitat de donar acollida, reforç, un espai de recolzament i trobada als infants , ja que no n'hi havia cap i la parròquia d' allà no ho oferia per manca de recursos . La particularitat és que es tracta d'un barri on viuen les persones amb més necessitats econòmiques de la ciutat , molta gent a l'atur, molta immigració, famílies desestructurades degut a aquestes condicions, gent en risc d'exclusió i amb mancances , fins i tot nutricionals.
Al veure això va decidir implicar-se i crear dues activitats de cara als infants , una els divendres al vespre de reforç escolar i un altra dissabte a la tarda d'esplai . A més a més, ha implicat un grup de mares per tal de preparar als infants berenar i sopar per endur-se'n a casa en una bossa i que es finança d'aportacions voluntàries .
Li vaig dir que jo podria, de tant en tant, anar a col·laborar . No em volia comprometre sempre, perquè mai se com estaré de salut.
Dissabte hi vaig anar. Hi ha dies que hi ha 100 nens i nenes , aquell dia la proposta era fer manualitats amb pals de gelat . Aquesta era la proposta que es veia " físicament" . La més important però, era la que no es veia : infants treballant junts, il·lusionats, desenvolupant la seva creativitat , els pocs recursos que tenien ... a més a més amb ben pocs monitors , que no donàvem l'abast a repartir material atendre les seves demanades , valorar la seva feina ... Infants amb la seva pròpia història de dolor , que no haurien d'estar vivint i que es manifesta en el seu comportament, en els seus sentiments, pensaments, dificultats d'aprenentatge , de gestió de les emocions...
Vaig sortir ben tocada .
No és fàcil atansar-nos a situacions de dolor ... però ... què és el més just? el que més ens omple? el que més transforma el món?
Vull tornar-hi. Més informada, més oberta, més participativa, ni que sigui poquets dies al curs . Vull recolzar la feina d'aquesta noia , mare de família, que està donant una part de la seva vida per a que aquests nens i nenes puguin gaudir, si més no , d'uns moments esperançadors en el seu cap de setmana , encara que el que vegi em pugui entristir i indignar... se que no puc quedar-me només en la meva zona de confort . Sóc una persona petita, fent coses petites amb d'altra gent petita (i molt gran de cor ) ... però em crec el que diu Galeano.
Coneixeu més experiències esperançadores ?
Hola. esa madre voluntaria, y tu, estais haciendo un trabajo formidable. Es una pena que esos niños no lleven una vida como niños que son y que tengan tantas necesidades y de todo tipo. Vuestra aportación es digna de alabar porque yo lo he intentado en Cáritas y regreso a casa tan angustiada y tan mal que no puedo seguir con mi vida 'normal'... hay que ser muy fuerte pero como bien apuntas, ya lo dice Eduardo Galeano, y es mejor hacer pequeñas cosas que no hacer nada. Por lo menos esos niños pueden disfrutar los viernes y sábados... seguimos en contacto
ResponEliminaHuy, yo apenas he empezado, no estoy haciendo demasiado . Ella sí, para mi es encomiable.
EliminaYo tuve una experiencia muy dura hace como unos 20 años o més, en un refuerzo escolar con niños gitanos con los que estuve durante todo un año. Recuerdo que era los viernes y al salir, en el trayecto a casa, volvia siempre llorando , ya que todo lo que veia en los niños y saber que no podia hacer nada me hacia sentir muy mal. Cambié el voluntariado el año después, ya que tampoco creia que estubiera aportando lo que me hubiera gustado. Sin embargo habia gente que realmente era lo suyo y les encantaba estar allí. Siempre hay sensibilidades diferentes, lo importante es seguir la nuestra ...
Abrazos!!
Està molt bé col.laborar en iniciatives com aquestes que ajuden als que tenen menys i els fan sentir especials. A més, col.laborant-hi et sents tant recompensat pel seu entusiasme i els seus somriures! Una abraçada
ResponElimina