Estic malaltet, vull una abraçada ( i un altra, i un altra ...)

El David és un nen que no acostuma a posar-se malalt, de fet l'hivern passat va deixar d'anar a l'escola bressol només 3 o 4 dies, i això en la ciutat en la que vivim , que passa d'unes temperatures agradables a un fred de nassos en 24h , és tota una proesa!

 Avui fa 7 dies que no va a cole perquè està " malaltet". Quan el vaig anar a buscar a la seva classe dilluns passat ja vaig veure que no estava bé, el trajecte fins al bus, que habitualment fa caminant o bé corrent va ser una petita tortura per ell, ja que no deixava de plorar i de demanar-me abraçades cada dos o tres minuts. Quan vam arribar a casa la febre ja li havia pujat, així doncs una petita dosi de paracetamol, no va voler dinar ni res i cap al llit ! No es va adormir però vam estar 4 hores de rellotge estirats, no em va deixar ni un segon, "abraçada mama, abraçada " , i tant que sí ! les que calguin ! Dins meu pensava que es devia trobar ben malament per estar al llit sense voler aixecar-se (cosa insòlita ) i per necessitar estar tota l'estona abraçat. Cada dit ens adormim així, abraçats, una estona amb mi, una estona amb el papa, una estona amb els dos , una agafats de la mà, però hi ha estones que vol estar sol, sense tocar-nos.

Han estat dies en que ha necessitat molts " mimos" , seguint el ritme de la malaltia, estem xafadets, volem estar estirats al sofà, abraçats , hem vist alguna peli xula, hem apagat i encès la TV  quan hem volgut, hem tornat cap al llit quan hem tingut ganes ... 

És curiós com ha integrat el concepte " estic malaltet" i el que comporta: estic espantat, estic trist, tinc mal, no tinc gana, vull una abraçada ... Hem procurat ajudar-lo a posar-hi nom al que anava sentit, tan estrany , tan nou, per ell ... i que pogués expressar-ho quan ho necessités. Hem acollit el seu plor dient-li que l'enteníem i que plorés el que necessités, que erem amb ell en tot moment. Hem respectat la seva manca de gana , el cos és savi i ens diu el que necessita, això sí: tot un arsenal de diferents opcions alimenticies, que pogués triar el que li vingués de gust, dins d'allò que consideràvem més adient.  

Ens ha fet peneta veure'l xafadet, però la veritat és que és tot un valent i molt bon malalt. Hem descobert que sap escoltar el seu cos: jo ,que sóc de mimar els malalts ,li vaig comprar xuxes i xocolata per aquells moments en que li vinguessin de gust, almenys que tingués una petita alegria.  . Tot i que sempre se'n deleix,  no els ha menjat dient:  " no mama, ara no en vull " . Això m'ha encantat, penso que el saber escoltar i fer cas del que el cos demana o no , és tota una saviesa. 

Doncs això : nits de poc dormir, entre abraçades, plors, neguits, mimos, dolor, paracetamol ... i dies de ritme diferent, més lent, més calmat....

Això sí, estar malalts no vol dir estar avorrits i  , tal i com teníem ganes , hem fet diferents coses, totes a casa, perquè el temps no acompanya per sortir ( boira, fred, pluja, foscor  ... ja arriba l'hivern ...).  I més coses, on no venien de gust les fotos.... I estem aprenent cançons en anglès que li encanten, que bo !!

Doncs sí, continuem amb el constipat (jo també estic " tocadeta" ) però sense febre.

Poquet a poquet, tot anirà seguint el seu procés, lluitant contra el virus també ens fem més forts !!

Una abraçada !!